divendres, 8 de juny de 2012

Rec 0.5: Dos Toievski ataca de nou.


Hola, amics.

Tinc el plaer d'anunciar-vos que Dos Toievski estarem fent unes versions acústiques

dins de la programació del Rec 0.5 d'Igualada en horari prime-time,

lo qual vol dir que aquells que ens volgueu escoltar 
sereu atropellats pel tumulto però tot i així tal.




Dos Toievski som un duet (!) format per:



Marc Mateu - veu, xerrameca insubstancial


Toni Vilaprinyó - guitarra, coros, estoïcitat



(temes de Damien Rice, Eric Clapton, Red Hot, Gnarls Barkley, Jason Mraz, Beatles, 
Leticia Sabater, etc...)



  • Llista de reproducció d'spotify aqui.
  • Alguns videos aquí.





Així doncs, aquest dissabte ens trobareu dins d'alguna estructura inesperada 

pels barris del Rec d'Igualada a les 18:30. 


Fins aviat!


divendres, 3 de febrer de 2012

Homenatge al periodista Gonzalo Vázquez: NOTHING IS IMPOSSIBLE

I ara, un petit off-topic. Arrel d'una delicada situació financera que ell mateix explicava en la seva última columna, el periodista Gonzalo Vázquez, un dels grans experts espanyols en la NBA i escriptor de densa i penetrant prosa, escrivia fa ben pocs dies la seva última entrada de "La unidad indivisible", una petita joia en forma de columna que barrejava esport, existencialisme, i crònica vital d'una manera realment emocionant.


Les cròniques eren emotives fins al punt de implicar al lector de tal manera que molts dels què haviem seguit les seves peripècies ens vam quedar afectats per la notícia com si fos un amic de tota la vida. Així que els vaig proposar als companys del portal TJNBA.COM de col.laborar escrivint una espècie d'epitafi literari com a homenatge.

El podeu llegir seguint el link d'aqui sota:

La cançó del lladre

Aquest dissabte dia 4 de febrer toco al Restaurant Brunzent (antic Manolo, a la plaça de l'Ajuntament d'Igualada) a l'hora de sopar.
Farem un duet amb el meu amic el saxofonista Xavi Plaza, que és el meu company habitual en aquest tipus d'aventures. I tot pensant un repertori, em vaig decidir a investigar sobre cançons populars catalanes.



I és que reflexionava sobre l'essència del jazz, i de la naturalesa dels clàssics americans que s'acostumen a fer servir, els standards. M'agraden i molt, però necessitava buscar nous camins, potser aprendre a fer sonar boniques coses més senzilles i alhora més properes.
No perquè per mi haguéssin tocat sostre, ans al contrari. Últimament no em sonava res, i no acabava de disfrutar tocant, i per això se'm va ocórrer afegir alguna peça popular catalana al repertori. Una cançó que em pogués remetre a la infantesa, per exemple.

És una cosa que ja feien en Tete Montoliu, i encara fan el Manel Camp o el Lluís Vidal,
per citar-ne 2 exemples. I fora d'aqui, el Brad Mehldau, els Bad Plus i tants d'altres també fan el mateix versionant i reharmonitzant temes poperos (Radiohead, Nirvana, Beatles, etc...)

(els enllaços són d'spotify)



Vull dir amb això que no és més res més que una conclusió lògica i un exercici estilístic habitual.
Els primers músics de jazz transformaven, disfressaven, i prostituïen des de temes populars fins a "cançonetes de musical", que utilitzaven com a excuses per a improvitzar o investigar. Jo ho havia provat anteriorment amb el "Rossinyol" i algunes d'altres, però "La cançó del lladre", que és un tema maquíssim, és la primera amb la qual m'he acabat sentint a gust, i que adquiria certa personalitat. Així doncs la vaig gravar, i aquí la podeu escoltar.

Que la disfruteu!


Lluna nova