Hola, visitants il.lustres: us presento un dels meus últims encàrrecs.
Es tracta de la música dels crèdits de l'ambiciós curtmetratge "A hotel room story", obra de'n Daniel Piera.
Va ser presentat el 12 de febrer a l'Hotel Vela de Barcelona, i no va ser feina fàcil.
Vaig intentar sintetitzar les sensacions de la història procurant que els crèdits fossin una espècie d'aterrissatge emocional, i alhora un petit resum de la història, ja que durant el curt en si no hi havia música.
Espero que us agradi, i si algun dia podeu veure el film, no ho dubteu ni un segon.
Aquest dissabte dia 4 de febrer toco al Restaurant Brunzent (antic Manolo, a la plaça de l'Ajuntament d'Igualada) a l'hora de sopar.
Farem un duet amb el meu amic el saxofonista Xavi Plaza, que és el meu company habitual en aquest tipus d'aventures. I tot pensant un repertori, em vaig decidir a investigar sobre cançons populars catalanes.
I és que reflexionava sobre l'essència del jazz, i de la naturalesa dels clàssics americans que s'acostumen a fer servir, els standards. M'agraden i molt, però necessitava buscar nous camins, potser aprendre a fer sonar boniques coses més senzilles i alhora més properes.
No perquè per mi haguéssin tocat sostre, ans al contrari. Últimament no em sonava res, i no acabava de disfrutar tocant, i per això se'm va ocórrer afegir alguna peça popular catalana al repertori. Una cançó que em pogués remetre a la infantesa, per exemple.
És una cosa que ja feien en Tete Montoliu, i encara fan el Manel Camp o el Lluís Vidal,
per citar-ne 2 exemples. I fora d'aqui, el Brad Mehldau, els Bad Plus i tants d'altres també fan el mateix versionant i reharmonitzant temes poperos (Radiohead, Nirvana, Beatles, etc...)
(els enllaços són d'spotify)
Vull dir amb això que no és més res més que una conclusió lògica i un exercici estilístic habitual.
Els primers músics de jazz transformaven, disfressaven, i prostituïen des de temes populars fins a "cançonetes de musical", que utilitzaven com a excuses per a improvitzar o investigar. Jo ho havia provat anteriorment amb el "Rossinyol" i algunes d'altres, però "La cançó del lladre", que és un tema maquíssim, és la primera amb la qual m'he acabat sentint a gust, i que adquiria certa personalitat. Així doncs la vaig gravar, i aquí la podeu escoltar.
Passarem de les paraules als fets, i afegirem novetats que donin llustre a aquest blog jove i emergent abans de la típica aburgesamenta i declivi inherent a la vida humana.
(Nota mental: parlar d'un mateix en plural per sonar modest i rebaixar la sensació d'egolatria...)
Primer de tot us presentaré una gravació en vídeo feta aquest mateix matí.
Es tracta d'una cançó anomenada "My funny Valentine", un standard de jazz que va popularitzar en Chet Baker. La gravació és força bona, excepte alguns moments en què distorsiona una mica.
Espero anar millorant les prestacions... A lo millor penseu que la distorsió és excessivament molesta!
Si és així, m'agenollo davant de'n Ratzinger i retiro el vídeo del Youtube, que per altra banda ja em fa una mica de vergonya, doncs és el primer cop que pujo una cosa així.
Canviant de sesterci, us diré que:
Demà els "Dos Toievski" actuem al nostre garito igualadí preferit,
el "The rock", situat a la Plaça de Cal Font.
Qui vulgui escoltar unes versions acústiques de pop, rock, i soul, té una cita a cegues demà a les23:00.
Hem ampliat i renovat el repertori! (Louis Armstrong, Albert Pla, Burt Bacharach, Eric Clapton, Roy Orbison, Beatles, Stone Temple Pilots....)
PD: Ara si, canviant de tema total, si algú es vol iniciar al flamenc, que busqui per internet un recopilatori fet per un paio (és a dir, no és oficial, ni comprable ni res), que es diu "Ellos cantan flamenco".
És espectacular. Variat, i de qualitat.
