divendres, 3 de febrer de 2012

La cançó del lladre

Aquest dissabte dia 4 de febrer toco al Restaurant Brunzent (antic Manolo, a la plaça de l'Ajuntament d'Igualada) a l'hora de sopar.
Farem un duet amb el meu amic el saxofonista Xavi Plaza, que és el meu company habitual en aquest tipus d'aventures. I tot pensant un repertori, em vaig decidir a investigar sobre cançons populars catalanes.



I és que reflexionava sobre l'essència del jazz, i de la naturalesa dels clàssics americans que s'acostumen a fer servir, els standards. M'agraden i molt, però necessitava buscar nous camins, potser aprendre a fer sonar boniques coses més senzilles i alhora més properes.
No perquè per mi haguéssin tocat sostre, ans al contrari. Últimament no em sonava res, i no acabava de disfrutar tocant, i per això se'm va ocórrer afegir alguna peça popular catalana al repertori. Una cançó que em pogués remetre a la infantesa, per exemple.

És una cosa que ja feien en Tete Montoliu, i encara fan el Manel Camp o el Lluís Vidal,
per citar-ne 2 exemples. I fora d'aqui, el Brad Mehldau, els Bad Plus i tants d'altres també fan el mateix versionant i reharmonitzant temes poperos (Radiohead, Nirvana, Beatles, etc...)

(els enllaços són d'spotify)



Vull dir amb això que no és més res més que una conclusió lògica i un exercici estilístic habitual.
Els primers músics de jazz transformaven, disfressaven, i prostituïen des de temes populars fins a "cançonetes de musical", que utilitzaven com a excuses per a improvitzar o investigar. Jo ho havia provat anteriorment amb el "Rossinyol" i algunes d'altres, però "La cançó del lladre", que és un tema maquíssim, és la primera amb la qual m'he acabat sentint a gust, i que adquiria certa personalitat. Així doncs la vaig gravar, i aquí la podeu escoltar.

Que la disfruteu!


Lluna nova